Esperava el meu príncep blau però mai arribava.
-Els prínceps blaus no existeixen- deien uns.
-Els prínceps blaus destenyeixen- deien els altres.
-El que hagi de ser per a tu, ningúno te'l prendrà -deia la mare.
Mentrestant, les pel·lícules i els contes eren plens de prínceps meravellosos.
I jo continuava esperant...
I apareixien prínceps... i més prínceps... pero cap era blau i cap em donava la felicitat.
Així que un bon dia vaig deixar d'esperar.
-No necessito cap príncep! -em vaig dir.
I llavors va succeir una cosa màgica. El meu cor va començar a omplir-se i a expandir-se, semblava que dugués ales! I, de sobte, em vaig adonar que tot aquell temps l'amor havia estat dins meu i jo no l'havia vist ni sentit perquè estava "espetant".
En aquell precís moment em vaig enamorar de mi mateixa!
I aleshores vas aparèixer tu!
I tu no eres blau, ni perfecte, no eres verc, ni groc, ni vermell...
Eres de tots els colors, eres meravellosament imperfecte, eres de carn i ossos!
I no em donaves la felicitat, sinó que multiplicaves la que jo ja sentia!
I eres tendre i dolç, i em deies princesa.
I jo em sentia la princesa més afortunada del món, de la terra i de l'univers, perquè, finalment, havia trobat el meu PRÍNCEP!
amors especials...
M. =)
