El temps passa volant i tu l’aprofites, tens la sensació que no deixes escapar cap instant sense treure’n el màxim fruit possible i n’estàs orgullosa. Tot sembla perfecte i encara que saps que trobes a faltar els teus amics i la teva família no et preocupa massa perquè saps que to t’està passant rapidíssim i tens altres coses en ment. Penses que no te n’hauràs ni adonat i ja els tornaràs a tenir entre els teus braços abraçant-los.
Però avui et sents cansada, desanimada, sense ganes de tirar endavant. Des que et vas submergir en aquesta aventura que no t’havies sentit així però avui no et ve de gust aprofitar el dia. No pots somriure-li a la vida, ni saltar o passar-ho bé. De tot en fas una muntanya. Fins i tot els petits detalls et bloquegen i et provoquen aquelles llàgrimes que regalimen sense ni que te’n pugis adonar. Saps que no ho pots controlar. Sens ràbia dins teu, ganes d’esclatar però saps que no pots, que has de ser forta i aguantar.
Aleshores es quan realment ets conscient del que et falta. N’ets conscient de que necessites algú que t’escolti, que t’abraci, que t’eixugui les llàgrimes, que et comprengui. Algú a qui explicar-li els teus secrets, a qui fer-li saber que el noi es seu al teu costat t’ha somrigut i t’ha agradat o descriure-li com t’has sentit després de passejar sense paraigües en plena tempesta sota la pluja.
Saps que hi ha una bola dins teu que s’ha anat fen gran i més gran i ja no pot més. Saps que necessites engegar-ho tot a rodar i que et farà sentir bé.
Agafes el text que ell et va escriure abans de marxar. Saps que et farà plorar. T’estires el llit, tanques el llum i t’acostes l’auricular a l’orella mentres escoltes aquella cançó que tan valor té per a tu. Comences a llegir. Et fa esclatar a plorar fins al punt de no poder respirar. Agafes el coixí i l’abraces com si el volguessis escanyar. Tanques els ulls i escoltes la cançó. Notes com cada cop les galtes són més fredes i humides.
Respires fons i deixes anar l’aire poc a poc.
Somrius.
T’adorms.
Ets una persona nova. No necessitaves.
Són aquests dies en els que realment n’ets conscient del que has deixat enrere, del valor d’aquelles persones que realment t’escoltaven, que realment eren amics de veritat.
Perquè aquí tinc mil persones amb les que puc riure, passar-m’ho genial, saltar, descobrir, aprendre un piló, aprofitar... I amb les que puc compartir mil moments que segurament mai oblidaré.
Però amb ells no puc confiar com amb vosaltres, perquè ells no són capaços de demostrar-me que seran aquí sempre, no poden escoltar-me i comprendre’m perquè no em coneixen. Perquè el que m’heu demostrat vosaltres al llarg del temps que hem viscut plegats no m’ho ha sabut mai demostrar ningú. Perquè poder compartir (almenys una part) de les nostres vides és el regal més bonic que mai ningú m’ha fet. Perquè vosaltres ho sou tot. Perquè seria incapaç de seguir endavant sense saber que us tinc al meu costat. Perquè el vostre somriure és el que em fa continuar lluitant, seguir endavant. Perquè us estimo...
Adrià, Nil, Mama, Papa, Sofi, Jules, Pluja, Ona, Lau, Mary, David, Ari, Aleix, Maria, Helena, Germanet... I mil persones més.
A vegades necessites para el temps per agafar oxigen i poder continuar...
Marina. =)
